Els Olors es troba als peus de la serra d’Artà, a la carretera entre la vila i l’ermita de Bellpuig. A l’emplaçament s’hi trobava l’alqueria musulmana de Ben Olhatx, de la qual no se’n conserven restes. L’actual construcció, tot i que conserva elements de l’època de la conquesta catalana, la podem datar cap a finals del segle XVIII, essent coneguda anteriorment com Solor. La finca ocupa una superfície d’unes 400 hectàrees. L’Arxiduc Lluís Salvador la va descriure i qualificar com una de les possessions més belles d’Artà, dedicada al conreu de figueres, ametlers i oliveres. Actualment el que trobem són unes cases de possessió disposades en bloc, que aglutinen l’habitatge i una sèrie de dependències, algunes annexes, com la tafona i el forn, i d’altres aïllades com els rentadors, safareig, molí d’aigua, portassa i galliner. La casa de possessió presenta un volum exempt amb coberta a quatre aigües i quatre alçades. El portal d’accés, d’arc de mig punt, presenta una escalinata al davant. A destacar el petit jardí tancat amb una paret de pedra i pilars amb un enreixat de ferro situat al davant de la casa. La resta d’edificacions estan ubicades tant al costat de la casa com a la part posterior, organitzades entorn d’un petit pati. A més, dins la finca s’hi troba un qanat. Conserva una galeria d’uns 300 metres de llargada, per tan sols mig metre d’alçada, cosa que en dificulta l’accés. S’han comptabilitzat fins a 8 pous, els quals es troben protegits per un muret circular de marès que els envolta. El qanat desemboca en un abeurador i després en un safareig. Aquest dipòsit d’aigua permetia regar els horts de les immediacions i impulsava les moles d’un antic molí d’aigua de la possessió. Els qanats són conduccions d’aigua subterrània realitzades entorn el segle X, durant l’ocupació musulmana de l’illa. La construcció d’aquests consisteix en l’excavació d’una mina fins a arribar a un aqüífer, des d’on l’aigua que brolla surt per pròpia gravetat mitjançant una petita canal. Tot aquest conjunt era cobert per una volta de canó realitzada amb la tècnica de la pedra en sec, i on a cada certs trams es deixava un pou, o “ullal”, que permetia tant accedir a la mina pel seu manteniment com orejar-la i il·luminar-la lleugerament.